Petita biografia de Georg Friedrich Händel

Petita biografia de Georg Friedrich Händel

Georg Friedrich Händel neix el 23 de febrer de 1685 a Halle (Saxònia). 

El seu pare, Georg, és metge (barber i cirurgià) i ajuda de cambra del duc de Saxònia-Weissenfels, que sent tocar l’orgue al jove músic el 1692 i recomana al seu pare que li doni una bona educació musical. Cap al 1692, Händel comença a rebre classes de composició de Wilhelm Zachow. 

El 1697 mor el seu pare.

El 1699 compon la seva primera obra, el Trio sonata en Sol menor, op. 2, n. 2, HWV 387.

El 1701  coneix Georg Philipp Telemann a Leipzig.

El 1702 s’inscriu a la Universitat de Halle. El 13 de març el contracten com a organista de la Domkirche (catedral) de Halle.

El 1703 es desplaça a Hamburg, on és contractat a l’orquestra de l’Òpera com a violinista i clavecinista.

El 1704 estrena, a la dita ciutat, la Passió segons sant Joan. Aquest any compon la seva primera òpera: Almira.

Els anys 1706-1710, Händel viu a Itàlia, sobretot a Roma, on treballa al servei del marquès Francesco Maria Ruspoli. Són uns anys decisius per a la seva carrera. La majoria de les seves cantates de cambra, unes cent, daten d’aquest període.

El 1710 és nomenat mestre de capella de Jordi Lluís, elector de Hannover.

El 1711 compon l’òpera Il pastor fido.

El 1712, en resposta a una invitació per visitar Anglaterra feta per l’ambaixador d’aquest país a Venècia, el duc de Manchester, Händel s’instal·la a Londres. Aquest any crea el Te Deum per celebrar la signatura de la pau d’Utrecht. La reina Anna Estuard, poc abans de morir, li atorga una pensió de 200 lliures anuals. El públic anglès ja es va poder fer una idea del talent musical del compositor dos anys enrere quan algunes parts orquestrals de la seva òpera Rodrigo van ser utilitzades com a música incidental en l’estrena de l’obra teatral El alquimista, de Ben Johnson. A més, el 1711 es va estrenar al Queen’s Theatre la seva òpera Rinaldo, amb tant d’èxit que se’n faran cinc reposicions fins al 1731.

Tot i el favor de la reina Anna, un cop morta, el gran ascendent de Händel en l’escena musical de Londres esclata, de fet, amb el regnat dels Hannover, el 1714, i s’estén fins al 1754, quan la seva música comença a ser refusada pel públic i la crítica.

Entre els anys 1715 i 1717 Händel compon i interpreta la Música aquàtica (HWV 34850) amb motiu de les festes de la casa reial anglesa. El 17 de juliol de 1717, en una excursió del rei i la cort pel Tàmesi entre Whitehall i Chelsea, es toca tres cops.

La influència de Händel en la música anglesa serà enorme. Dona suport i impuls a la Royal Academy of Music, fundada el 1719 per fomentar l’òpera italiana a Anglaterra. Gràcies a ell, cantants de la talla dels castratiMatteo Berselli, Antonio Maria Bernacchi i Francesco Bernardi (Il Senesino), la soprano Francesca Cuzzoni i la soprano i mezzosoprano Margherita Durastanti (que va a contractar a Itàlia el 1729) duen el seu art a Londres, enmig d’una plèiade d’intèrprets italians. La “moda italiana” fa furor, fins al punt que, a començaments de la dècada del 1720, el públic està dividit entre seguidors de Händel i defensors del seu gran rival, Giovanni Battista Bononcini.

Gràcies a les seves relacions, Händel obté de la casa reial el favor excepcional de publicar la seva pròpia música. La primera de les seves mostres d’agraïment és la dedicatòria del seu primer llibre d’obres per a clavecí, editat el 1720, que diu així: “A la Nació anglesa”.

El 1719 Händel viatja a Düsseldorf, Halle i Dresde.

El 1723  és nomenat compositor de la Capella Reial de Sa Majestat i mestre de música de les princeses reials, Anna i Carolina. S’instal·la al número 25 del carrer Brook.

El 1727 obté la nacionalitat anglesa.

El 1729 visita Hamburg, Hannover i Halle.

El 1730, al desembre, mor la seva mare, a Halle.

Händel s’ha fet immensament ric com a empresari, compositor i productor d’òperes, però la seva fama comença a declinar en la dècada del 1730.

El 1733, membres de la noblesa, amb el suport del príncep de Gal·les, impulsen la creació de l’Òpera de la Noblesa, rival de la companyia fundada i dirigida per Händel. El famós castrato Carlo Broschi (Farinelli) s’instal·la a Londres el 1934 a les ordres de la nova companyia.

El 1736  Händel compon l’òpera Atalanta.

El 1738  s’inaugura a Vauxhall Gardens (uns antics jardins que estaven situats al centre de Londres, al barri de Kennington) una estàtua de Händel obra de Louis-François Roubiliac.

El 1739  el nostre home compon l’Oda per al dia de Santa Cecília i els Concerti grossiop. 6.

El 1740  estrena una altra òpera, Imeneo.

El 1741  compon El Messies, que s’estrenarà a Dublín el 13 d’abril de 1742 i esdevindrà una de les seves obres més interpretades fins a la seva mort, malgrat les intenses polèmiques que suscitarà.

El dia de l’estrena a Londres, el 23 de març de 1743, el rei Jordi II i la sala escolten drets el cèlebre “Al·leluia”, però aquesta composició totalment innovadora disgusta els sectors conservadors, que critiquen l’ús de passatges bíblics en un context musical profà.

El 1749  Händel compon la Música per als reials focs d’artifici, per celebrar la pau d’Aquisgrà. Viatja a Bath.

El 1750  fa testament. A l’agost, viatja a Alemanya per darrera vegada.

Abans de tornar a Anglaterra, al desembre, toca l’orgue per al príncep Guillem d’Orange, a Deventer i La Haia (Països Baixos). 

El 1751  compon el Concert per a orgue en Si bemoll major, op 7., n. 3, HWV 308.

A partir del 1751, la salut del músic es va deteriorant. Aquest any és tractat d’un glaucoma que ja li havia afectat greument l’ull esquerre, i a finals de l’any següent se sotmet a una operació de cataractes, feta pel metge de la princesa de Gal·les, William Bromfield.

El 1753, finalment, perd la visió d’un ull. No torna a tocar en públic després de l’1 de maig.

El 1759  ho fa per última vegada interpretant un concert d’orgue. Mor el 14 d’abril, cap a les 8 del matí, a la seva residència del carrer Brook. A l’enterrament, que té lloc a l’abadia de Westminster el 20 d’abril, hi van prop de 3.000 persones.

A l’abril d’aquest any, havia modificat per darrer cop el testament per demanar que les seves despulles rebessin sepultura a l’abadia de Westminster i que s’hi erigís un monument a la seva memòria, per a la qual cosa havia llegat 600 lliures.